biografia dEL BISBE TORRAS I BAGES

Autor: Miquel Bordas Prószynski 

  

Josep Torras i Bages va néixer, entre vinyes, al mas Gomà de Sant Valentí de les Cabanyes, un veïnat de Vilafranca del Penedès, el 12 de setembre de 1846. L’endemà rebé les aigües baptismals. Fill d’una família de propietaris rurals, s’embegué de la pregona pietat que presidia la sòbria vida de la seva casa pairal. 

El 1854 els Torras es mudaren a Vilafranca del Penedès i al cap dels anys la família s’acabà traslladant a Barcelona.

A partir del 1859 l’adolescent Torras continuaria els estudis de batxillerat a l’Institut de Barcelona. Del 1863 al 1865 cursà a la Universitat barcelonina els estudis de Filosofia i Lletres sota el mestratge dels seus conterranis Manel Milà i Fontanals i Xavier Llorens i Barba. Durant aquella època estudiantil, Torras i Bages participaria a les acadèmies literàries d’estudiants «El Buen Deseo» i «El Estímulo».

A la segona hi conegué a Jaume Collell, qui esdevingué el seu amic més íntim. De 1865 a 1869 el fadrí Josep Torras estudià la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona. Estudis que coronà amb un doctorat sobre el matrimoni cristià. A la Facultat de Dret tingué per mestre, entre d’altres, al romanista i civilista Manel Duran i Bas. En concloure els seus estudis de jurisprudència, Torras i Bages es decantà vers la vocació sacerdotal i es matriculà al Seminari barceloní, per bé que el curs següent el féu al Seminari de Vic per aprendre-hi teologia directament de la Summa de Sant Tomàs d’Aquino, que hi era utilitzada com a manual bàsic d’ensenyament. 

Rebé l’ordenació presbiteral a Girona el desembre de 1871 i prosseguí els estudis de teologia. Mantingué relació amb Mn. Jacint Verdaguer i col·laborà en l’edició del Missatger del Sagrat Cor. Davant dels fets revolucionaris de 1873 hagué d’exiliar-se al Rosselló amb alguns companys sacerdots – formaven la «penya dels minyons», que com ell serien cridats més tard a l’episcopat o a l’exercici d’alts càrrecs eclesiàstics: Cortès, Barraquer, Almera, De Ros, Ribera i Estalella. Emprengué amb Jaume Collell el 1874 un pelegrinatge a Roma, on foren rebuts en audiència pel beat Pius IX.

Incardinat a la diòcesis barcelonina, dugué a terme el seu ministeri sacerdotal tot acompanyant espiritualment a diverses congregacions religioses femenines. No estigué adscrit a cap parròquia fins 1889, quan fundà un benefici a favor d’ell mateix a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. Adquirí fama de confessor i predicador. A banda, l’apostolat del Dr. Torras fructificà copiosament en opuscles i obres escrites, com el primerenc Mes del Sagrat Cor de Jesús, i col·laboracions periodístiques, principalment a La Veu del Montserrat del seu amic Collell. En les etzibades entre mestissos i integristes, Mn. Torras feu costat al bisbe Urquinaona. Servaria fidelment les instruccions pontifícies que cridaven a la reconciliació dels catòlics espanyols i a evitar les apassionades controvèrsies. En aquest context, el 1888 va donar a llum El clero en la vida social moderna. Per tal de superar les polèmiques integristes i davant del que ell considerava un perill de desviament revolucionari o radicalització del catalanisme, apostà per l’alternativa del regionalisme catalanista de caire catòlic i tradicional que hom identificà amb el vigatanisme. Deia d’ell mateix: “jo sols só lo sembrador que escampa bona llavor”. Tanmateix, més que sembrador, Mn. Torras esdevindrà el «verb» del catalanisme conservador, com l’anomenarà el bisbe Josep Morgades el 1895. Arran d’una sèrie d’articles publicats per a La Veu de Montserrat, l’any 1892 edità la seva obra més coneguda, La tradició catalana, que el consagrà com una autoritat espiritual en el moviment patriòtic i cultural català. El pensament tradicional de Torras en el context romàntic de la Renaixença vol ésser un retorn a les arrels i a la sàvia d’un esperit vivificador d’una comunitat política concreta –la regió, la pàtria– una Catalunya que havia estat històricament afaiçonada per l’acció indirecta de l’Església. 

En el marc de la seva tasca apostòlica, s’encarregà dels joves de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís i el 1893 fou nomenat consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc, fet que propicià que, a través de les conferències que hi dictà, desenvolupés una originalíssima doctrina estètica fonamentada en el tomisme. Els organitzadors de les Assembles Catalanistes de Manresa (que aprovà les famoses «Bases») i Reus també recorregueren al seu consell. Al mateix temps, continuaria preparant fullets i opuscles de foment de la pietat popular, com el Mes de Sant Josep. De fet, el justíssim espòs de Maria –el seu propi patró- hi es proposat com a model per a l’home català contemporani. 

Nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, també ingressà a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts. A començaments de 1899 escrigué la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat que li havia demanat la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual en seria nomenat més tard President Honorari.

 

Hom començà a considerar-lo com a candidat en diferents ternes episcopals, fins que el seu antic mestre, Manuel Duran i Bas, durant uns mesos del 1899 ministre de Gràcia i Justícia al govern de Silvela, el proposà com a substitut de Morgades per a Vic. Preconitzat bisbe per Lleó XIII el 19 de juny de 1899, fou consagrat bisbe a Montserrat el 8 d’octubre de 1899. Elegí el lema paulí pro Christo legatione fungimur. El 15 d’octubre arribà a la seu vigatana. Dies després publicà la seva primera carta pastoral: De la Ciutat de Déu i l’Evangeli de la Pau. Al llarg del seu pontificat en publicà més de cinquanta sobre les matèries més diverses, sempre orientades a nodrir la vida espiritual de la porció del poble cristià que li havia estat confiat. La gran majoria de les quals, per això, foren escrites en català. Durant el seu episcopat, que s’estengué uns setze anys i escaig, portà a terme tres exhaustives visites pastorals al seu bisbat. El 1903 fou nomenat senador per raó del càrrec eclesiàstic. A l’octubre de 1902 i el juny de 1905 viatjà a Roma per a les preceptives visites Ad Limina, la primera amb Lleó XIII i després amb Sant Pius X. Aprofitava les seves diferents visites a la seu petrina per reunir-s’hi amb el cardenal caputxí, el seu amic Vives i Tutó.

Un aspecte molt rellevant del seu perfil que cal ressaltar són les relacions d’amistat que mantingué amb la flor i nata de la vida intel·lectual i cultural catalana del moment i que podem seguir en el seu abundant epistolari. Amb això i la seva obra escrita es convertiria en el director espiritual d’aquella Catalunya. Simpatitzant del moviment de la Lliga regionalista, s’abstingué nogensmenys de qualsevol intervenció política, per bé que tostemps maldà en defensar la llibertat de l’Església i dels seus drets en una societat fins aleshores cristiana, la posició de la qual es veia amenaçada per ideologies liberals i socialistes i també per algunes iniciatives dels governs de la Restauració, cada vegada més desgastada. En consonància amb la Rerum novarum de Lleó XIII, esmerçà bona part del seu magisteri a la acuitant i inajornable qüestió obrera. Ben conscient de la seva influència enllà dels llindars de la diòcesis de Vic, treballà discretament sobre l’ànima d’un país immers en una transformació profunda. Per això declinà propostes de promocions episcopals a les seus de Barcelona, Burgos o València, que li haguessin obert el camí al cardenalat. 

El 1909 va experimentar al seu propi bisbat els estralls anticlericals de la Setmana Tràgica. Reaccionà escrivint La glòria del martiri. I el 1911 replicà a la «Llei del Cadenat» de Canalejas amb Dios y el César, que fou lloada pel mateix Sant Pius X. Una altra pastoral torrasiana, El internacionalismo papal, redactada davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, meresqué la felicitació del següent pontífex, Benet XV. Aquell 1915 el bisbe Torras participà en el Primer Congrés Litúrgic a Montserrat. 

Finà virtuosament mesos després, el 7 de febrer de 1916, bo i gaudint d’un amplíssim reconeixement social, no sense haver signat al llit de l’agonia la seva darrera carta pastoral, La ciència del patir, el seu veritable testament espiritual. 

El 1931 hom obrí el seu procés de beatificació, que anà superant les diferents fases fins que el 1992 es promulgà el Decret pel qual es reconeixia l’heroïcitat de les virtuts de Josep Torras i Bages. Manca encara verificar-se, però, el miracle que l’Església pugui atribuir al Servent de Déu per tal de pujar-lo als altars.