Un aspecte molt rellevant del seu perfil que cal ressaltar són les relacions d’amistat que mantingué amb la flor i nata de la vida intel·lectual i cultural catalana del moment i que podem seguir en el seu abundant epistolari. Amb això i la seva obra escrita es convertiria en el director espiritual d’aquella Catalunya. Simpatitzant del moviment de la Lliga regionalista, s’abstingué nogensmenys de qualsevol intervenció política, per bé que tostemps maldà en defensar la llibertat de l’Església i dels seus drets en una societat fins aleshores cristiana, la posició de la qual es veia amenaçada per ideologies liberals i socialistes i també per algunes iniciatives dels governs de la Restauració, cada vegada més desgastada. En consonància amb la Rerum novarum de Lleó XIII, esmerçà bona part del seu magisteri a la acuitant i inajornable qüestió obrera. Ben conscient de la seva influència enllà dels llindars de la diòcesis de Vic, treballà discretament sobre l’ànima d’un país immers en una transformació profunda. Per això declinà propostes de promocions episcopals a les seus de Barcelona, Burgos o València, que li haguessin obert el camí al cardenalat.
El 1909 va experimentar al seu propi bisbat els estralls anticlericals de la Setmana Tràgica. Reaccionà escrivint La glòria del martiri. I el 1911 replicà a la «Llei del Cadenat» de Canalejas amb Dios y el César, que fou lloada pel mateix Sant Pius X. Una altra pastoral torrasiana, El internacionalismo papal, redactada davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, meresqué la felicitació del següent pontífex, Benet XV. Aquell 1915 el bisbe Torras participà en el Primer Congrés Litúrgic a Montserrat.
Finà virtuosament mesos després, el 7 de febrer de 1916, bo i gaudint d’un amplíssim reconeixement social, no sense haver signat al llit de l’agonia la seva darrera carta pastoral, La ciència del patir, el seu veritable testament espiritual.
El 1931 hom obrí el seu procés de beatificació, que anà superant les diferents fases fins que el 1992 es promulgà el Decret pel qual es reconeixia l’heroïcitat de les virtuts de Josep Torras i Bages. Manca encara verificar-se, però, el miracle que l’Església pugui atribuir al Servent de Déu per tal de pujar-lo als altars.