CAUSA DE BEATIFICACIÓ

En l’exercici del seu càrrec de pare i pastor, els bisbes convé que estiguin enmig dels seus com els qui serveixen, bons pastors que coneixen les seves ovelles i són coneguts d’elles, veritables pares que excel·leixen en esperit d’amor i sol·licitud envers tothom, i a l’autoritat dels quals, rebuda de Déu, tots se sotmeten de bon grat» (Christus Dominus, 16).

El bisbe Josep Torras i Bages fou un pastor insigne pel zel apostòlic, la doctrina i les virtuts, i, seguint l’exemple i els preceptes del Bon Pastor, coneixia, estimava i, amb cura paternal, servia el seu ramat, i el conduïa sàviament al coneixement de Déu, a l’obediència de l’Evangeli i a les fonts de la gràcia.

El servent de Déu, últim dels cinc fills del matrimoni Francesc Torras i Francesca Gages, família verament cristiana i benestant, nasqué al poble de Les Cabanyes, situat dintre els límits de la diòcesi de Barcelona, el dia 12 de setembre de 1846. L’endemà rebé el sagrament del baptisme i, l’any 1853, el de la confirmació. Des d’infant mostrà inclinació a la pietat, a la virtut i als estudis, que va fer a Vilafranca del Penedès, on la seva família s’havia traslladat, i a Barcelona. En la Universitat de Barcelona assistí a les
classes de Filosofia i Lletres, i després es doctorà en Dret Canònic i Civil (any 1869); i, amb gran diligència, començà a preparar-se per al sacerdoci, que rebé el dia 23 de desembre de 1871, i que exercí lloablement com a predicador, confessor i director espiritual de religioses, seminaristes i laics, i com a capellà de molts Instituts. Era pietós en la celebració dels divins misteris, liberal amb els pobres i malalts; desprès dels béns de la terra, gastava part dels seus rèdits en donatius i en el culte sagrat. Sense descurar ni en el més mínim detall el ministeri sacerdotal, es dedicà a l’estudi apassionat de la Teologia, estudiant i aprofundint especialment la doctrina de Sant Tomàs d’Aquino, i publicà moltes obres sòcio-religioses i apologètiques, que mostren el seu amor a l’Església a la veritat i a la seva pàtria Catalunya i als seus costums cristians i culturals, que s’esforçà a defensar i a promoure, de tal manera que amb raó és considerat com el veritable i principal autor cristià de la Renaixença de la nació catalana.

Fou preconitzat bisbe de Vic el dia 19 de juny de 1899 i rebé la consagració episcopal el mes d’octubre següent. Pocs dies després inicià amb bona voluntat l’ofici d’ensenyar, de santificar i de governar en la diòcesi que li havia estat confiada. Ja des del començament del seu ministeri va combinar bé la propensió a la contemplació i a l’estudi amb una constant i àgil cura de les obres d’apostolat, que exercí amb la màxima caritat pastoral, esperit de sacrifici i prudència. Malgrat que el seu comportament era greu i auster, fou, però, un veritable pare per al seu poble, sincerament humil, sempre a punt de servir de la millor manera el seu ramat, i esforçant-se per conduir-lo al camí de salvació. Fou un defensor i mestre de la fe, que anuncià amb obres, en la predicació i en els escrits, entre els quals destaquen per l’abundància i la precisió de la doctrina les cartes pastorals; i el seu magisteri fou tan admirable que fou anomenat «Pare de l’Església del nostre temps» i com a «Patriarca espiritual de Catalunya»; i fou el gran vindicador de la identitat de la cultura de Catalunya; en efecte, va lluitar amb les màximes forces per defensar el patrimoni moral i religiós de Catalunya i en reclamà la confirmació i l’augment d’acord amb la fidelitat a les arrels cristianes i a l’Església.

D’aquesta manera va dur a terme el que el Concili Vaticà II ensenyava molts anys després: l’Església procura que no es faci malbé ca engruna de bé sembrada en el cor i en el pensament dels homes o en els ritus i cultures dels pobles, ans s’hi recobri, enlairi i perfeccioni per a glòria de Déu, confusió del dimoni i alegria dels homes» (LumenGentium, 17).

Va recórrer tres vegades la diòcesi en visita pastoral, arribant amb esforç fins a les comunitats més distants. Va desvetllar vocacions sacerdotals i «protegí» el seminari per a seminaristes pobres; fomentà la formació dels clergues i dels laics catòlics; afavorí les congregacions de vida consagrada; promogué l’activitat parroquial; s’oposà amb energia a la degradació dels costums; va consolidar les coses que havia començat el seu predecessor [el bisbe Josep Morgades]; es mostrà generós amb els pobres i sol·lícit amb els malalts, els quals visitava i consolava; fou portador de pau i de concòrdia; magnànim i fàcil perdonador dels enemics; sofridor pacient i valent en les dificultats i les malalties; visqué pobres, menyspreant sempre les comoditats i les riqueses. No parà d’esmenar la seva manera de ser i de mortificar els sentits; practicà el dejuni i la frugalitat en el menjar i el beure. Verament diligent en l’edificació del Regne de Déu buscava només la glòria de Déu i la salvació de les ànimes, a les quals distribuïa el pa de la veritat, i els fou exemple brillant de fe viva, esperança ferma, caritat enginyosa, d’obediència a la voluntat de Déu i de plena fidelitat a la seva vocació i ministeri. Per tal de ser més semblant al diví Pastor i d’exercir amb major eficàcia l’ofici episcopal conreà la unió amb Déu, alimentà la ment i el cor amb la pregària, amb la pietosa celebració de les funcions litúrgiques, la meditació de les Escriptures i una fervent pietat envers l’Eucaristia i la Verge Maria; i fou un fill tan devot de l’obediència a l’Església que meresqué que els paper St. Pius X i benet XV el lloessin en sengles Cartes.

Va caure malalt el mes de gener de 1916 i suportà la malaltia amb admirable serenitat, paciència i obediència a la voluntat de Déu. Va rebre devotament el sant viàtic i la unció dels malalts; després, exhortà els presents a la caritat. Signà la carta Pastoral «La ciència del patir» i lliurà l’esperit el vespre del dia 7 del següent mes de febrer, resant el rosari amb aquells que l’assistien.

La fama de santedat que s’havia guanyat en vida continuà després de la mort; per això el bisbe de Vic inicià el procés de canonització. Els anys 1931-1934 se celebraren els processos ordinaris informatius de Vic i Barcelona. L’any 1963 fou promulgat el decret sobre els escrits del servent de Déu i, l’any 1987, el decret sobre l’autoritat i força d’aquests processos. Amb feliç èxit el dia 11 de juny de 1991 va tenir lloc una reunió peculiar dels consultors teòlegs que presidia el Rvdm. Sr. Antoni Petti, promotor general de la Fe. Els pares cardenals i els bisbes, en sessió ordinària del dia 7 d’abril de 1992, essent ponent l’eminentíssim cardenal Eduardo Martínez Somalo, reconegueren que el bisbe Josep Torras i Bages havia practicat de manera heroica les virtuts teologals, les cardinals i les relacionades amb elles.

Finalment, el sotasignat cardenal prefecte féu de tot això una acurada relació al Sant Pare Joan Pau II, i Sa Santedat, interpretant i ratificant els desigs de la Congregació sobre les Causes dels Sants, manà que es redactés el decret sobre les virtuts heroiques del servent de Déu.

Un cop fet això d’acord amb les normes, cridant avui a la seva presència els cardenals, l’infrascrit prefecte i ponent de la Causa, a mi, arquebisbe, secretari de la Congregació i els altres que és de costum convocar, el Sant Pare davant nostre ha declarat solemnement:

Consta de l’heroïcitat de les virtuts teologals de Fe, Esperança i Caritat envers Déu i envers el proïsme, i de les cardinals de Prudència, Justícia, Temprança i Fortalesa i les relacionades amb elles, del servent de Déu JOSEP TORRAS I BAGES, bisbe de Vic, en el cas i als efectes corresponents.

I ha manat que es publiqui aquest decret i s’insereixi en les Actes de la Congregació sobre les Causes dels Sants. Donat a Roma, el dia 13 de juny de l’any del Senyor 1992, Angelus, Card. Felici, Praefectus Eduardus Nowak, Archiep. Tit. Lunen. a Secret